Dolce far niente

Qui havia d’encunyar aquesta dita, expressiva i feliç? No podien pas ser els nòrdics, ni els japonesos. «Dolce far niente», sinó els hereus de Virgili, el Petrarca, l´Alighieri o Francesco d´Assisi. S’ha de dir en italià. O tal vegada en català? Aleshores caldria transposar el mot de masculí en femení. «La dolcesa de no fer res». Estiu. Calor. Encara que de moment no gaire. Temps de vagar. En aquesta nova societat que en diuen «de l’oci». ¿No creieu que en temps de vacances no fer res és el millor que es pot fer? No fora una bona manera de lluitar contra el consumisme? No fer res, s’entén, a la manera italiana: dolçament. Sense microtransistors d’aquells que s’enganxen a les orelles. Ni ordinadors portàtils. Sense ni tan sols aquestes endiastrades maquinetes que en diem mòbils que s’han convertit en pocs anys en la nostra pròpia ombra. Simplement no fer res. Deixar volar la imaginació seguint el vol dels ocells, o de les papallones, contemplant les fulles dels arbres bressolades per l’oreig de la marinada. Escoltar el silenci. A la llum del dia o a la claror de la celístia. Estirats a la platja, acaronats pel sol o asseguts en una roca davant la mar. No hi sentiu en el silenci, la música de les esferes? M’agrada, moltes nits, ascendir al Far de Tossa. És un bon exercici per al cos i un relax per a l’esperit. Des d’aquest incomparable mirador ens corprèn la bellesa del paisatge.   

Font: Torsimany - www.diaridegirona.cat